Catalan
English
Spanish
Autor: Bru Aguiló Vidal per Mèdia.Cat
El bloqueig als fotoperiodistes durant les primeres setmanes de pandèmia va comportar un control del relat per part de les administracions
L’informe recull setze testimonis que exemplifiquen diversos aspectes de la “ceguera periodística” de les setmanes clau de la pandèmia "Allò fotografiat és real, ha passat: un fet sospitós pot quedar confirmat quan es mostra una fotografia", denuncia Bru Aguiló, autor de l'informe
L’informe, elaborat pel fotoperiodista Bru Aguiló Vidal i editat amb el suport de la Fundació Catalunya-Fons, analitza les causes de l’apagada informativa que va suposar el bloqueig dels professionals de la informació que documentaven els epicentres de la crisi sanitària (hospitals, cementiris, etc.) durant les primeres setmanes de l’epidèmia.
El treball recull el testimoni de setze periodistes i fotoperiodistes (entre ells Jordi Borràs, Anna Surinyach, Àngel Garcia o Martí Albesa), així com experts i afectats per la Covid-19, amb l’objectiu de documentar com els professionals de la imatge van desenvolupar el seu ofici durant l’estat d’alarma i quines reflexions n’extreuen; en paral·lel, també vol visibilitzar quina opinió tenen sobre el tractament fotoperiodistic les persones afectades per la malaltia i, finalment, entendre quines implicacions comporta la manca de documentació gràfica d’aquest fet històric. “Allò fotografiat és real, ha passat: un fet sospitós pot quedar confirmat quan es mostra una fotografia”, recorda Bru Aguiló, autor de l’informe.
Una de les principals conclusions de l’anàlisi és que el control del relat gràfic, mitjançant el veto d’accés a espais crítics durant el primer mes i mig de pandèmia, va implicar una vulneració del dret a la informació i un control gairebé exclusiu del relat per part de les administracions.
Una de les causes de l’absència d’imatges de les primeres setmanes d’impacte de l’emergència sanitària apunta cap els gabinets de premsa, que no van saber respondre amb celeritat davant l’escenari nou i sobrevingut. “La por inicial de la publicació de la fotografia del col·lapse sanitari sorgia de l’Administració i es percebia sobretot en els càrrecs polítics”, recull Aguiló. Ara bé, els càrrecs tècnics “ens rebien amb els braços oberts quan hi anàvem fotoperiodistes; eren conscients de la importància d’il·lustrar tot el que estava passant”, afegeix el fotoperiodista Jordi Borràs. Des de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona s’argumenta la limitació de l’accés en pro de la seguretat sanitària per tal de reduir les transmissions; tot i que Anna Surinyach afirma que es “demanava tenir accés amb la seguretat i diligència que requeria la situació”. Els fotoperiodistes eren els primers en ser conscients de la importància de la seguretat; en alguns casos, segons els professionals consultats, ells mateixos es van proveir dels equips de prevenció.
Els testimonis directes d’aquells primers dies a l’epicentre de la crisi sanitària descriuen aquesta escena no recollida als mitjans: “La saturació i l’ebullició que jo vaig veure no s’ha vist enlloc. Sales i sales abarrotades de gent”, descriu un afectat. “Hi ha imatges preses per treballadors i treballadores sanitàries que no han vist la llum” a causa de les pressions, apunta l’informe.
Sobre les conseqüències de no veure aquestes imatges, la periodista Anna Surinyac destaca: “És impossible que la gent empatitzi si l’únic que veu són xifres”. L’informe també apunta que no veure la situació dramàtica que es va viure a l’epicentre de la Covid va promoure que algunes persones no es prenguessin la situació amb la precaució requerida.
Finalment, el text destaca que el primer mort que va publicar un gran mitjà en una fotografia era una persona racialitzada i de classe treballadora. Una opció que les fonts consultades no entenen com una casualitat. “A Occident, l’ètica la mesurem en funció de la distància en quilòmetres d’on passa la tragèdia”, explica la fotoperiodista de l’Ara, Cèlia Atset.
Barcelona, 22 de setembre de 2020